Josep Maria Balbastre. A deslloc

A deslloc | Josep Maria Balbastre

Guanyador del II Premi Carles Salvador, convocat per la Universitat Politècnica de València l’any 2010, A deslloc s’inscriu en la línia iniciada per Navarro amb Magrana (Brosquil, 2004) i continuada després amb Atlas (Correspondència 2005-2007) (Tàndem, 2008). Aquesta línia de treball es caracteritza per la tendència a la fragmentació del discurs mitjançant l’ús recurrent de l’oració simple, el sintagma nominal, la frase d’infinitiu, el substantiu aïllat. Tots aquests elements lingüístics es juxtaposen en una mena d’acumulació aparentment caòtica, separats (o units) pel punt i seguit o els dos punts, enfoquen una percepció visual o auditiva amb gran precisió, provoquen xocs de sentit impactants, imatges inèdites, oxímorons reveladors (“erma vegetació”). La veu poètica, amb neutralitat emotiva, cerca l’essència més íntima de les coses, l’origen, la veritat primigènia, i deixa que el lector assistisca directament al drama de l’univers.

Llegint A deslloc, un pot sentir-se aclaparat per l’hermetisme dels textos a primera vista. Amb tot, davant del text poètic no cal entestar-se en la troballa de sentit, de sentit lògic. El significat del poema rau en l’impacte i el trasbalsament que provoquen les paraules, el ritme, les imatges; en les sensacions que transmet i que aconsegueixen connectar amb alguna fibra oculta en la nostra intimitat més pregona; en el món literari que ell mateix crea; en l’espai catàrtic on el poema viu, es mou i existeix.

A deslloc no tracta d’elements situats en l’espai, i això, malgrat la menció d’esdeveniments i fenòmens observables o la presència de topònims, com al poema “Celistre”. Les imatges adquireixen un valor generalitzador, funcionen com una mena de sinècdoque d’un tot espacial identificable amb l’univers enter, açò és, tots els llocs i cap lloc en concret. Per contra, el poemari es basteix sobre l’eix temporal, el temps n’és el baix continu: el fer-se, desfer-se i refer-se de la vida en tots els àmbits. Aquest esdevenir necessita d’un llenguatge que el revele, recerca a la qual es consagra la veu poètica.

A la primera secció, “Sternenfall” (Caiguda d’estels), trobem una natura en estat embrionari o en ruïnes, situacions equivalents. El llenguatge, igualment, encara es troba desballestat (“síl·labes escorçades”), però els mots ja alenen sobre la cendra disposts per als futurs presagis. És un moment de màxima entropia. La segona secció, “Magrana de Paestum”, ens acosta a un món que evoluciona des de la situació de territori artigat i apunta ja cap al fruit: evoqueu el simbolisme fecund de la magrana. L’escena es pobla de vida. L’ull capta les formes. El caos s’organitza i cal un guiatge. El llenguatge comença a designar. El dolor jau sota aquesta naixença tremolosa, aquest “ferment de llum”.

“Baia i cabdell” és la secció més breu de les quatre que constitueixen el poemari. Esquitxada de referències pictòriques, representa una mena de culminació en la recerca sígnica. Hi predomina el desig de retenir el moment, de situar-se “fora del temps efímer”, la felicitat de l’ull que comprén i reté en la seua memòria lumínica. Finalment amb “BWV 988″ es completa el cercle. El mateix títol és una clara referència circular a les “Variacions Goldberg” de Bach: el tema que torna una vegada i altra sempre distint però igual, sempre refent-se i tornant a morir. La simbologia del riu domina aquesta secció. Un riu, això no obstant, més aviat sec, habitat de pedres: palets, trucs, pedruscalls, codines, macs, còdols… Un riu de temps que inexorablement avança cap a la desfeta de l’“Arxipelàg” final, cap al silenci de la nit malgrat “la resistència de l’ésser”. Ara bé, un cercle que es completa és un cercle que recomença (“L’aigua que fuig i que retorna.”). I algú “tragina les metàfores”, unta “amb greix els mecanismes del poema” perquè el pensament i la paraula tornen a “internar-se en el solar del temps”.

[Publicat a Lletra nua. https://josepmariabalbastre.wordpress.com/2011/05/23/a-deslloc/]