[Carlito Azevedo] [http://www.antologiapoetica.hpg.ig.com.br/carlito0.htm]

 

(Rio de Janeiro, 1961) Editor, com Augusto Massi e Marcos Siscar, da revista Inimigo Rumor. Publicou os livros de poesia Collapsus linguae (Lynx, 1991, ganhador do Prêmio Jabuti), As banhistas (Imago, 1993), Sob a noite física (Sette Letras, 1997), Versos de circunstância (Moby Dick, 2000) e, reunindo poemas selecionados dos anteriores, Sublunar (7Letras, 2001). Traduziu, entre outros livros, Adolpho, de Benjamin Constant (Imago, 1992), e O amor absoluto, de Alfred Jarry (Imago, 1992). Os poemas selecionados encontram-se originalmente em Sob a noite física, mas foram publicados também em Sublunar.

 

[(Rio de Janeiro, 1961) Editor, amb Augusto Massi e Marcos Siscar, de la revista Inimigo Rumor. Publicà els llibres de poesia Collapsus linguae (Lynx, 1991, guanyador del Prêmio Jabuti), As banhistas (Imago, 1993), Sob a noite física (Sette Letras, 1997), Versos de circunstância (Moby Dick, 2000) i, l'antologia, Sublunar (7Letras, 2001). Va traduir, entre altres llibres, Adolpho, de Benjamin Constant (Imago, 1992), i O amor absoluto, d'Alfred Jarry (Imago, 1992). Els poemes seleccionats es troben originalment en Sob a noite fisica, però foren publicats també en Sublunar.]

 

 

Ao rés do chão / Arran de terra
Abertura /
Obertura

 

 

AO RÉS DO CHÃO


                           Para José, meu irmão

 

 

O menino passou na ventania,
o momento passou de epifanias. 

É a memória que quer, com seus acervos,
expor-se em luminosos e incêndios? 

É, doendo, o tempo, essa doença
da infância, a gerar velhos de nascença? 

É que tudo, se passa, vira nada?
mesmo que anele ainda a alugada 

e sexy roupa fátua do poema
(seu rol de rimas ricas, diadema 

tremeluzente)? E até as gotas finas,
que no ar denso porém abrem ravinas 

vertiginosas e em revolução,
antes de explodirem ao rés do chão 

(cisco de água luzindo nos lancis)
relembrem, extraluzes, o céu gris?

 

II

 

A trama era tão simples, sob um céu
tão simples, sem visões e sem um véu 

sobre os olhos... Num poderoso instante
um ponto se congela e, circundante, 

tudo passa a fluir lento, arrastado,
e à volta desse círculo um mais largo 

se abre onde prossegue normalmente
a vida e seu caudal; mais abrangente 

há outro aonde tudo é tão veloz
que nem o percebemos. Onde a foz 

e onde a nascente é algo indecidível:
se tudo nasce quieto e até um nível 

vertiginoso vai-se acelerando,
ou se, ao contrário, é justamente quando 

chega ao seu fim que o fluxo se detém,
nascido acelerado e por ninguém?

 

III

 

A idéia é não ceder à tentação
de escrever o poema desse não- 

lugar, desse círculo congelado,
sem vasos comunicantes, fechado 

em si, em sua pose, sua espera,
a idéia é alcançar a outra esfera. 

Não aquela onde tudo flui tão lento,
nem a outra, comum no movimento, 

mas a última, a roda da vertigem
(esteja ela no fim ou na origem), 

a idéia é pôr as duas mãos no centro
nervoso do delírio (aquele vento 

na praça), para que a palavra ativa
congele a vida, enfim, mas a conviva, 

mesmo ferida de paralisia,
mobilidade fixa, a poesia. 

 

IV

 

Quando a chuva passou (“quando assentou-se
a idéia do dilúvio”) e o que ela trouxe, 

a memória encolheu-se como poça
de água limpa que em si mesma se empoça 

e deixa de existir, sutil velame
na densa luz que se evapora à lâmina 

d’água. Assentou-se o dilúvio. O presente
investiu todo o espaço lentamente: 

cada curva de espaço, cada canto
de curva, cada praia de amianto. 

Assentou-se o dilúvio. Sob o acosso
da quietude, que é toda um alvoroço 

(tal como é lisa a pele onde se roça
a superfície áspera e lenhosa 

do gozo, que lacera o tempo), a hora
retomou seu fiapo de demora.


 

ABERTURA 

 

Desta janela
domou-se o infinito a esquadria:
desde além, aonde a púrpura sobre a serra
assoma como fumaça desatando-se da lenha,
até aqui, nesta flor quieta sobre o
parapeito – em cujas bordas se lêem
as primeiras deserções
da geometria.
 

 

#

 

 

[ARRAN DE TERRA]

 

                               Per a José, germà meu

 

I

 

El xiquet passà dins la ventada,
el moment passà d'epifanies.

És la memòria que vol, amb els seus béns,
exposar-se en lluminosos i incendis?

És, dolent, el temps, aquesta dolença
de la infància, que genera vells de naixença?

És que tot, si passa, vira res?
àdhuc si anhele encara la llogada

i sexy roba fàtua del poema
(el seu rol de rimes riques, diadema

centellejant)? I fins i tot les gotes fines,
que dins l'aire dens però obren rieres

vertiginoses i en revolució,
abans que exploten arran de terra

(carbonissa d'aigua lluint a les lloses)
recorden, extrallums, el cel gris?

 

II

 

La trama era tan simple, sota un cel
tan simple, sense visions i sense un vel

sobre els ulls... En un poderós instant
un punt es congela i, circumdant,

tot passa en un fluir lent, arrossegat,
i al voltant d'aquest cercle un més ample

s'obre on prossegueix normalment
la vida i el seu cabal; més abraçant

n'hi ha un altre on tot és tan veloç
que ni el percebem. On l'embocadura

i on la deu és quelcom indecidible:
si tot naix quiet i fins a un nivell

vertiginós es va accelerant,
o si, al contrari, és justament quan

arriba al seu final que el flux es deté,
nascut accelerat i de ningú?

 

III

 

La idea és no cedir a la temptació
d'escriure el poema d'aquest no-

lloc, aquest cercle congelat,
sense vasos comunicants, tancat

en si, en la seua posa, la seua espera,
la idea és aconseguir l'altra esfera.

No aquella on tot fluí tan lent,
ni l'altra, comuna en el moviment,

sinó l'última, la roda del vertigen
(siga ella al final o a l'origen),

la idea és posar les dues mans al centre
nerviós del deliri (aquell vent

a la plaça), perquè la paraula activa
congele la vida, per fi,  i la convisca,

àdhuc ferida de paràlisi,
mobilitat fixa, la poesia.

 

IV

 

Quan la pluja passà ("quan s'assentà
la idea del diluvi") i el que ella portà,

la memòria s'encongí com un bassal
d'aigua neta que en si mateixa s'embassa

i deixa d'existir, subtil velam
en la densa llum que s'evapora en la làmina

d'aigua. S'assentà el diluvi. El present
investí tot l'espai lentament:

cada corba d'espai, cada angle
de corba, cada platja d'amiant.

S'assentà el diluvi. Sota l'encalçament
de la quietud, que és tota un entusiasme

(aixi de llisa com la pell on es frega
la superfície aspra i llenyosa

del goig, que lacera el temps), l'hora
reprengué el seu fil de demora.

 

 

[Traducció de Joan Navarro]

 

 

[OBERTURA]

 

Des d'aquesta finestra
se sotmeté l'infinit a l'escaire:
des d'allà, on la púrpura sobre la serra
apareix com fumassa desnuant-se de la llenya,
fins ací, en aquesta flor quieta sobre el
parapet - a les vores del qual es lligen
les primeres desercions
de la geometria.

 

 

[Traducció de Joan Navarro]

     #

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |