Rebecca Horn
The Wounded Shooting Star
(El lucero herido)
Barcelona, 1992
Fotografia: Helge Rutberg©
The Wounded Shooting Star / (El lucero herido)
A one-way elevator that only goes up.
The seventh room in the Hotel Peninsular.
No. 414. The room of fire and light.
7 April 1992. Barcelona.
El rio de la luna.
Life out of order
upside down
penetration of endless rain
flashes of lightning shooting out of the
wounded earth.
No need for umbrellas or parachutes.
A light-house in the night.
The light arrows tap gently the mountains.
Our shadows travelling gigantic
over the landscape and the sea.
The light
energy ejaculates
from the top of this
straining steel tower.
The little restaurants, once called chiringuitos
will be stacked on top of each other, creating
thus a tower in remembrance
of their once vibrant past.
Out of the garbage of destruction
grows the lighthouse.
Veins of light
inside, like branches
on a lightning-tree, watching
over the sea and over the city.
The constant flashing
rhythm of lightning inside
triggers a gentle breeze
around the building.
A soft voice whispers
the names of all
the people who had to
leave this place.
Sacrificed for new palm trees
and new white sand.
The marriage of death and birth,
a wounded shooting star. The tower.
Text publicat al catàleg de l'exposició: Rebecca Horn: The Inferno-Paradiso Switch Solomon R. Guggenheim Museum, New York Guggenheim Museum SoHo, New York June 25-September 26, 1993
[L'estrella fugaç ferida
Un ascensor unidireccional que sols puja. / La sèptima cambra a l'Hotel Peninsular / Núm. 414. La cambra del foc i de la llum. / 7 d'abril de 1992. Barcelona. / El rio de la luna/ Vida feta malbé / de cap per avall / penetració de pluja interminable / llampecs llançats des de / la terra ferida. / No calen paraigües o paracaigudes. / Un far en la nit. / Les fletxes de llum colpegen suaument les muntanyes. / Les nostres ombres ambulants i gegantines / sobre el paisatge i la mar. / La llum / ejacula energia / des del cim d'aquesta / tibant torre d'acer. / Els petits restaurants, en altres temps anomenats chiringuitos / s'amunteguen uns damunt dels altres, creant / així una torre en commemoració / del seu antic passat vibrant. / Lluny de les escombraries de la destrucció / creix el far. / Venes de llum / a dintre, com branques / d'un llamp arbrat, vigilant / per sobre de la mar i de la ciutat. / El constant ritme llampeguejant de la il·luminació interior / desencadena una brisa suau / a l'entorn de l'edifici. / Una veu delicada xiuxiueja / els noms de tota la gent que va haver / d'abandonar aquest indret. / Sacrificada per noves palmeres / i nova arena blanca. / El casament de la mort i el naixement, / una estrella fugaç ferida. La torre.]
Versió de Maria Gironés i Joan Navarro