Agustí Bartra

[Agustí Bartra]

"Aquella nit de l'any dels auguris ferotges,
assegut davant d'ella al vagó solitari
on el fred mastegava tuf de tabac difunt,
travessant les foscors de la por de la guerra,
jo em veia il·luminat, encès com una torxa
dintre d'una caverna de paüra i enigma.
¿Érem els destinats, la primera Parella
o la final d'on tot de nou començaria,
en les sembres del bes del cos a cos adàmic?
¿Podríem començar a tutejar la terra
des de les nostres dues soledats abraçades
i a esperar sota un sostre la bursada del gel?
París quedava enrera, feixuc de negres cúpules
i embolcallat de boira i de vidu plugim...

Dins el clot de sa falda, el pom de violetes.

Immòbil ella, immòbil d'un amor fet certesa:
oh trèmul pleniluni posat damunt un cràter!
La mirava amb mil ulls de cua de paó.
M'esbategava el cor en altes transparències,
com un falcó ratllat per la mar de la joia -

l'aurora d'aquell dia jo havia estat llegint
tot el vast territori de la seva nuesa
talment un orb llegeix, des de les seves ombres,
tocant amb dits sensibles els caràcters de Braille,
l'escriptura en relleu feta de punts tangibles;
jo l'havia tinguda entre els braços sorpresos,
com el músic estreny el cos de la mandora
d'on la música penja com una cabellera...
Per primera vegada, jo sabia qui era:
un arbre de la vida sense fosques preguntes,
brancatge nupcial per als fruits de ma sang.
Sense esment, jo flairava l'olor de violetes.

I la locomotora de tant en tant xiulava,
com si afegís un xiscle al silenci d'esglai
davant l'apocalipsi agotnant en els boscos
nevats i llegendaris de la plana de Brie:
els mortífers ventalls, l'ofensiva de l'ull
sense parpre del tigre, el dolor, el mal, el caos...
del pom de violetes, comprat vora del Sena,
que havia contemplat, des del seu vas amb aigua,
com l'esclat de dos nus triomfava al mirall.
La flaire ara em tornava els gemecs que sorgiren
del centre conquerit de sa mel incendiada,
el seu crit de muntanya lligada pel llampec
i el pavelló plantat dins el seu ventre sísmic...
Un home i una dona ofegaren la història
deixant cantar les sabes més enllà del terror,
cercant la claror immensa d'una terra sense ossos,
combatent-se, enllaçant-se, esbalçant-se, cridant-se
enllà d'éssers i pàtries, nuant-se, destrenant-se
més enllà de la cendra, les ombres i la mort,
dos esbarzers units per la mateixa flama,
llum, resurrecció, tro i cadena infinita
en l'olor, en l'olor d'aquelles violetes!

Quan el tren s'allunyava, fèiem una sola ombra
pel camí conegut que duia fins al poble
invisible. Lladrucs de gossos, la llanterna
del guardaagulles coix, el silenci dels camps
coberts per una neu que feia una sentor
de fredes violetes..."

[Rapsòdia d'Arnau]

Les veus de la terra

Era el temps en què Aranau, ja ple del seu exili,
volia donar un cos a cada un dels seus somnis,
fer del seu cor un riu que baixés a son ànima.
De les veus que sentía dintre el seu esperit
no en destriava cap que, com una bandera,
l'incités a seguir-la als combats de la vida.
I es deia, consirós:
"Sóc com aquell qui torna
amb la barca curulla i les veles inflades
però que cerca en va un sorral d'acollença.
Vinc d'on les coses callen, on l'arbre no és pas l'arbre
i ran de cada porta comença un nou camí."

L'espera se li feia una tolida faula,
i el temps que transfigura, s'adormia a son rostre.
Entre el vol i la passa, veié la Creu del Sud,
el van alçar ciclons i el ventaren palmeres,
creuà els rius seminals d'adormissats països,
dones com fruits oberts a brusques coltellades
es trenaren amb ell en enormes luxúries,
va viure en ciutats negres i en d'altres com de sucre,
i de nit, o de dia, en destret o bonança,
a sa nuca sentia l'ull insomne del tigre...

Pur d'enigma i estigma va vessar-se a grans dolls
davant espai o vent. El ritme de la sang,
¿era doncs missió que cercava una fita?
Hi havia estels. Alguns. Primaveres que entraven
com desigs fins al ventre de l'obscura muntanya
ajaguda talment un dolor solitari...
¿Anava més enllà dels petextos de l'ésser,
ell que potser lliurava son ombra a un violí?
¿Es perdia sa angoixa com esbart cel enlaire
que finalment es fon en l'alçada i la llum,
com la fosca sageta que en si mateixa esgota
la força de la corda que amb brusca riallada
la llança al seu destí?
Distret en les distàncies, tots els seus pensaments
entraven i sortien com invitats estranys
a la festa il·lusòria d'un hoste inconegut.
Eixia de les nits. Tampoc no perduraven:
finien com l'amant que, sadolla, s'adorm
amb l'aire que li eixuga la suor de l'amor,
ja en el somni de l'alba en què murmura un nom...
I va arribar la nit de visitació
prop d'una mar serena i sota astres benignes,
jagut dins una barca, i com dret sentinella
en sa vetlla d'alerta de l'ànima i el cor,
Arnau sentí les veus que lligaven la veu
en la força i tendresa d'un accent inefable
i va estendre l'oïda talment una catifa
d'intern acatament als mots que dansarien
més enllà de l'alè innombrable dels déus.

[Rapsòdia d'Arnau]