|  | Le
        Léthé
 Viens sur mon cur, âme cruelle et sourde,
 Tigre adoré, monstre aux airs indolents;
 Je veux longtemps plonger mes doigts tremblants
 Dans l'épaisseur de ta crinière lourde;
 
 Dans tes jupons remplis de ton parfum
 Ensevelir ma tête endolorie,
 Et respirer, comme une fleur flétrie,
 Le doux relent de mon amour défunt.
 
 Je veux dormir! dormir plutôt que vivre!
 Dans un sommeil aussi doux que la mort,
 J'étalerai mes baisers sans remord
 Sur ton beau corps poli comme le cuivre.
 
 Pour engloutir mes sanglots apaisés
 Rien ne me vaut l'abîme de ta couche;
 L'oubli puissant habite sur ta bouche,
 Et le Léthé coule dans tes baisers.
 
 À mon destin, désormais mon délice,
 J'obéirai comme un prédestiné;
 Martyr docile, innocent condamné,
 Dont la ferveur attise le supplice,
 
 Je sucerai pur noyer ma rancur,
 Le népenthès et la bonne ciguë
 Aux bouts charmants de cette gorge aiguë,
 Qui n'a jamais emprisonné de cur.
 
                                                                         [Les Épaves] 
        Δ
 El
        leteu  Vine al meu cor, ànima sorda i fera, tigre adorat, monstre d'aire indolent;
 vull enfonsar els dits
        trèmuls llargament
 dins la greu espessor de ta
        crinera;
 dins el perfum del teu íntim conjunt colgar la meva testa adolorida,
 i respirar, com d'una
        flor marcida,
 el dolç rellent del meu amor difunt.
 Vull dormir!, més que viure dormir a
        lloure!, dins un
        somni tan dolç com el morir,
 vessar en pau els meus
        besos a desdir
 sobre el teu cos polit igual que el
        coure.
 Per empassar-me els sanglots i la veu només
        l'abisme del teu llit voldria;
 puixant, l'oblit ta boca
        establiria,
 que brolla dels teus besos el Leteu.
 Al
        meu destí, des d'ara el meu desfici, obeiré com un
        predestinat;
 màrtir dòcil, innocent condemnat,
 de
        qui el fervor exacerba el suplici,
 
 i xuclaré, per
        ofegar el despit,
 el nepentés i la cicuta bona
 als
        mugrons seductors d'aquesta dona
 que mai no albergà un
        cor dins el seu pit.
 
                                                                  
          [Versió de Xavier Benguerel] 
          
          Δ Il lete
 Qui sul mio cuore, anima crudele
 e sorda, vieni, tigre amata, mostro
 dalle pose indolenti; le mie dita
 tremanti voglio immergere nel fondo
 della tua spessa chioma, lungamente;
 e seppellir la testa indolenzita
 nella tua gonna piena del tuo odore;
 come un fiore appassito respirare
 dell'amore defunto il tanfo dolce.
 
 Voglio dormire! meglio della vita
 è certo il sonno, un sonno dolce come
 la morte: e sopra il tuo bel corpo lucido,
 come di rame, deporrò i miei baci,
 senza rimorso. Nulla può l'abisso
 del letto tuo per mandar giù i placati
 singhiozzi: l'oblio abita potente
 sulla tua bocca; e dentro i baci tuoi
 scorre l'acqua del Lete. Al mio destino,
 che m'è delizia ormai, voglio obbedire
 come un predestinato; e, mite martire,
 condannato innocente, il cui fervore
 arroventa il supplizio, sulle punte
 incantate di questo eretto seno
 che non ha mai imprigionato un cuore,
 io succhierò il nepente e la cicuta
 per annegare tutto il mio rancore.
                                                           
        [Traducció a l'italià de Luigi De Nardis] 
        Δ Lethe And in your garments that exhale your perfume I would bury my aching head,
 And breathe, like a withered flower,
 The sweet, stale reek of my love that is dead.
 I want to sleep! sleep rather than live! And in a slumber, dubious as the tomb's,
 I would lavish my kisses without remorse
 Upon the burnished copper of your limbs.
 To swallow my abated sobs Nothing equals your bed's abyss;
 Forgetfulness dwells in your mouth,
 And Lethe flows from your kiss.
 My destiny, henceforth my pleasure,I shall obey, predestined instrument,
 Docile martyr, condemned innocent,
 Whose fervour but augments his torment.
 I shall suck, to drown my rancour,Nepenthe, hemlock, an opiate,
 At the charming tips of this pointed breast
 That has never imprisoned a heart.
                                                                 [Traducció 
        de  Doreen Bell]
 
        Δ 
        O Letes Vem ao meu peito, alma surda e 
        traiçoeira,Tigre adorado, de ares indolentes.
 Quero tocar-te com dedos trementes
 E acariciar a tua cabeleira.
 
 Em tua saia, onde há o teu odor,
 Enterrar a cabeça dolorida
 E aspirar, qual de flor emurchecida,
 O hálito suave de um extinto amor.
 
 Quero dormir! Dormir e não viver!
 Num sono assim como o que a morte encobre,
 Em teu corpo brunido como o cobre
 Colar meus beijos, no último prazer.
 
 Para afogar soluços nada vejo
 Melhor que a cova aberta em tua cama.
 De tua boca o olvido se derrama
 E a água do Letes flui pelo teu beijo.
 
 Ao meu destino, que é delícia e vício,
 Obedeço como um predestinado,
 Um mártir, inocente condenado,
 cujo fervor atiça o seu suplício.
 
 E afogando o rancor desta paixão,
 A cicuta e o nepentes saboreio
 Nas suaves pontas desse agudo seio
 Que nunca teve dentro um coração.
                                         [Traducció 
        de  Dante Milano] 
        Δ 
        Ven a mi 
        pecho, alma sorda y cruel Ven a mi 
        pecho, alma sorda y cruel, tigre adorado, monstruo de aire indolente;
 quiero enterrar mis temblorosos dedos
 en la espesura de tu abundosa crin;
 
 Sepultar mi cabeza dolorida
 en tu falda colmada de perfume
 y respirar, como una ajada flor,
 el relente de mi amor extinguido.
 
 ¡Quiero dormir! ¡Dormir más que vivir!
 en un sueño, como la muerte, dulce,
 estamparé mis besos sin descanso
 por tu cuerpo pulido como el cobre.
 
 Para ahogar mis sollozos apagados,
 sólo preciso tu profundo lecho;
 el poderoso olvido habita entre tus labios
 y fluye de tus besos el Leteo.
 
 Mi destino, desde ahora mi delicia,
 como un predestinado seguiré;
 condenado inocente, mártir dócil
 cuyo fervor se acrece en el suplicio.
 
 Para ahogar mi rencor, apuraré
 el nepentes y la cicuta amada,
 del pezón delicioso que corona este seno
 el cual nunca contuvo un corazón.
 
        Δ 
        Les bijoux
 La très-chère était nue, et, connaissant mon
        cur,
 Elle n'avait gardé que ses bijoux sonores,
 Dont le riche attirail lui donnait l'air vainqueur
 Qu'ont dans leurs jours heureux les esclaves des Mores.
 
 Quand il jette en dansant son bruit vif et moqueur,
 Ce monde rayonnant de métal et de pierre
 Me ravit en extase, et j'aime à la fureur
 Les choses où le son se mêle à la lumière.
 
 Elle était donc couchée et se laissait aimer,
 Et du haut du divan elle souriait d'aise
 À mon amour profond et doux comme la mer,
 Qui vers elle montait comme vers sa falaise.
 
 Les yeux fixés sur moi, comme un tigre dompté,
 D'un air vague et rêveur elle essayait des poses,
 Et la candeur unie à la lubricité
 Donnait un charme neuf à ses métamorphoses;
 
 Et son bras et sa jambe, et sa cuisse et ses reins,
 Polis comme de l'huile, onduleux comme un cygne,
 Passaient devant mes yeux clairvoyants et sereins;
 Et son ventre et ses seins, ces grappes de ma vigne,
 
 S'avançaient, plus câlins que les Ânges du mal,
 Pour troubler le repos où mon âme était mise,
 Et pour la déranger du rocher de cristal
 Où, calme et solitaire, elle s'était assise.
 
 Je croyais voir unis par un nouveau dessin
 Les hanches de l'Antiope au buste d'un imberbe,
 Tant sa taille faisait ressortir son bassin.
 Sur ce teint fauve et brun le fard était superbe!
 
  Et la lampe s'étant résignée à mourir,
 Comme le foyer seul illuminait la chambre,
 Chaque fois qu'il pussait un flamboyant soupir,
 Il inondait de sang cette peau couleur d'ambre!
                                                         
        [Les Épaves] 
        Δ
 Les
        joies  La que estimo era nua i, coneixent-me
        tant, conservava només les joies dringadisses,
 i el ric
        adreç li dava l'aspecte triomfant
 que les esclaves
        mores tenen quan són felices.
 En llançar mentre
        dansa el seu so viu, burler, aquest món radiant d'or i
        pedra em fascina,
 m'extasia, i estimo amb amor
        ultrancer
 les coses en què el so amb la llum es
        combina.
 
 Estava doncs jaient i es deixava estimar,
 i
        des de l'alt divan somreia afalagada
 al meu amor
        profund i dolç com l'oceà,
 que pel seu cos pujava com
        per l'escull l'onada.
 Fixant-me amb els seus ulls, com
        un tigre domat,vagament somniosa en nous posats
        mostrant-se,
 amb la candor unida a la lubricitat
 tenia un nou encant per a cada mudança;
 i la cama i
        la cuixa, i els malucs i el seu braç,ondulants com un
        cigne, polits com oli, mentre
 davant dels meus ulls
        lúcids, serens, s'obrien pas
 els raïms de ma vinya:
        els seus pits i el seu ventre,
 avançant-se, més
        càlids que no els Àngels del mal, per alterar el
        repòs buscat per la meva ànima,
 i poder desplaçar-la
        del cristal·lí penyal
 on s'havia instal·lat
        solitària i equànime.
                                                               [Versió de Xavier Benguerel] 
        Δ Das
          Geschmeide
           Die teure Frau war nackt, und weil mein Herz sie
          kennt,Trug sie am Leibe nur ihr klingendes Geschmeide.
 Und Siegerblick gab ihr die Flitterpracht; so brennt
 Des Mohren Sklavin, ist sie einmal frei vom Leide.
 Wenn diese Funkelwelt aus Steinen und MetallenIm Schweigen tönt wie Spottgesang in hellen Klängen,
 verzückt es mich; so bannt mich sehrendes Gefallen
 An jene Dinge, wo sich Licht und Töne mengen.
 So lag sie ausgestreckt, von meinen Küssen schwer,und von dem Pfühl beglänzten lächelnd ihre Lippen
 Und wohlig meine Liebe, mächtig wie das Meer,
 Die zu ihr aufschwoll wie zu weißen Uferklippen.
 Dem Tiger, den man bändigt, gleich sah sie mich anUnd probte sich verträumt in mancherlei Entfalten,
 Und Unschuld, die mit Wollust sich in eins verspann,
 Gab frische Reize den sich wandelnden Gestalten.
 In glattem Fluß wie Öl und wogend wie der SchwanLieß Rücken, Arm und Bein sie mir vorüberschweben,
 Und klaren Blicks sah sie mein Seherauge an.
 Ihr Bauch und ihre Brüste, meines Weinbergs Reben,
 Bedrängten schmeichelnder als böse Engel mich,Um meiner Seele neue Ruhe zu betören
 Und vom Kristallgebirg zu drängen, wo sie sich
 In Einsamkeit erging und lauschte reinen Chören.
 Mir war, ich sah nach neuem Plan in eins sich reckenDie Hüfte Antiopes und des Jünglings Rumpf,
 So überschwall der schlanken Lenden Spann das Becken.
 Auf ihrer braunen Haut die Schminke sang Triumph!
 Und als die Ampel müd den Weg zum Sterben nahm,Und nur der Feuerbrand noch hellte unser Zimmer,
 Goß immer, wenn vom Herd ein Flammenstöhnen kam,
 Es einen Strom von Blut auf ihren Bernsteinschimmer
 
        Δ 
        
        As Jóias
        
        
           
         A amada estava 
        nua e, por ser eu seu amante,Das jóias só guardara as que o bulício inquieta,
 Cujo rico esplendor lhe dava esse ar triunfante
 Que em seus dias de glória a escrava moura afeta.
 Quando ela dança 
        e entorna um timbre acre e sonoro,Este universo mineral que à luz figura
 Ao êxtase me leva, e é com furor que adoro
 As coisas em que o som ao fogo se mistura.
 Ela estava 
        deitada e se deixava amar,E do alto do divã, imersa em paz, sorria
 A meu amor profundo e doce como o mar,
 Que ao corpo, como à escarpa, em ondas lhe subia.
 O olhar cravado 
        em mim, como um tigre abatido,Com ar vago e distante ela ensaiava poses,
 E o lúbrico fervor à candidez unido
 Punha-lhe um novo encanto às cruéis metamorfoses.
 E sua perna e o 
        braço, a coxa e os rins, untadosComo de óleo, imitar de um cisne a fluida linha,
 Passavam diante de meus olhos sossegados;
 E o ventre e os seios, como cachos de uma vinha,
 Se aproximavam, 
        mais sutis que Anjos do Mal,Para agitar minha alma enfim posta em repouso,
 Ou arrancá-la então a rocha de cristal
 Onde, calma e sozinha, ela encontra pouso.
 Como se a luz de 
        um novo esboço, unidade eu viaDe Antíope a cintura a um busto adolescente,
 De tal modo que os quadris moldavam-lhe a bacia.
 E a maquilagem lhe era esplêndida e luzente!
 - E estando a 
        lamparina agora agonizante,Como na alcova houvesse a luz só da lareira
 Toda vez que emitia um suspiro faiscante,
 Inundava de sangue essa pele trigueira.
 
 Que dirás esta 
        noite, ó alma abandonadaQue dirás, coração, deserto e murcho outrora,
 À muito bela, à muito boa, à muito amada,
 Cujos olhos te fazem reflorir agora?
 - Que nosso 
        orgulho apenas cante em seu louvor:Nada se iguala à sua doce autoridade,
 À carne etérea deu-lhe um Anjo em seu frescor,
 E seu olhar nos banha em branda claridade.
 Seja na noite ou 
        na mais funda solidão,Seja na rua ou na difusa multidão,
 Seu fantasma se agita no ar como uma flama.
 Às vezes diz: Sou 
        bela, e ordeno como dona:Pelo amor que me tens, o Belo apenas ama;
 Sou teu Anjo guardião, sou Musa e sou Madona."
 [Traducció d' Ivan 
        Junqueira] 
          Δ 
        
        The darling one was naked, and knowing my wish,Had kept only the regalia of her jewelry
 Whose resonant charms can lure and vanquish
 Like a Moorish slave-girl's in her moment of glory.
A world of 
        dazzling stones and of precious metalsFlinging, in its quick rhythm, glints of mockery
 Ravishes me into ecstasy, I love to madness
 The mingling of sounds and lights in one intricacy.
 Naked, then, 
        she was to all of my worship,Smiling in triumph from the heights of her couch
 At my desire advancing, as gentle and deep
 As the sea sending its waves to the warm beach.
 Her eyes 
        fixed as a tiger's in the tamer's trance,Absent, unthinking, she varies her poses
 With an audacity and wild innocence
 That gave a strange pang to each metamorphosis.
 Her long 
        legs, her hips, shining smooth as oil,Her arms and her thighs, undulant as a swan,
 Lured my serene, clairvoyant gaze to travel
 To her belly and breasts, the grapes of my vine.
 
        With a charm as powerful as an evil angelTo trouble and calm where my soul had retreated,
 They advanced slowly to dislodge it from its crystal
 Rock, where its loneliness meditated.
 
        With the hips of Antiope, the torso of a boy,So deeply was the one form sprung into the other
 It seemed as if desire had fashioned a new toy.
 Her farded, fawn-brown skin was perfection to either!
 — 
        And the lamp having at last resigned itself to death,There was nothing now but firelight in the room,
 And every time a flame uttered a gasp for breath
 It flushed her amber skin with the blood of its bloom.
 Δ
 
          La Femme sauvage et la
          petite-maîtresse 
 "Vraiment, ma chère, vous me fatiguez sans mesure et sans pitié; on
dirait, à vous entendre soupirer, que vous souffrez plus que les glaneuses sexagénaires et que les vieilles mendiantes qui ramassent des croûtes de pain à la porte des
cabarets.
 "Si au moins vos soupirs exprimaient le
remords, ils vous feraient quelque honneur; mais ils ne traduisent que la satiété du bien-être et l'accablement du repos. Et
puis, vous ne cessez de vous répandre en paroles inutiles: " Aimez-moi bien! j'en ai tant
besoin! Consolez-moi par-ci, caressez-moi par-là! " Tenez, je veux essayer de vous guérir; nous en trouverons
peut-être le moyen, pour deux sols, au milieu d'une fête, et sans aller bien
loin.
 "Considérons bien, je vous prie, cette solide cage de fer derrière laquelle
s'agite, hurlant comme un damné, secouant les barreaux comme un orang-outang exaspéré par
l'exil, imitant, dans la perfection, tantôt les bonds circulaires du tigre, tantôt les dandinements stupides de l'ours
blanc, ce monstre poilu dont la forme imite assez vaguement la vôtre.
 "Ce monstre est un de ces animaux qu'on appelle généralement " mon
ange! " c'est-à-dire une femme. L'autre monstre, celui qui crie à
tue-tête, un bâton à la main, est un mari. Il a enchaîné sa femme légitime comme une bête, et il la montre dans les
faubourgs, les jours de foire, avec permission des magistrats, cela va sans dire.
 "Faites bien attention! Voyez avec quelle voracité (non simulée
peut-être!) elle déchire des lapins vivants et des volailles pialliantes que lui jette son
cornac. " Allons, dit-il, il ne faut pas manger tout son bien en un jour ", et, sur cette sage
parole, il lui arrache cruellement la proie, dont les boyaux dévidés restent un instant accrochés aux dents de la bête féroce, de la
femme, veux-je dire.
 "Allons! un bon coup de bâton pour la
calmer! car elle darde des yeux terribles de convoitise sur la nourriture enlevée. Grand
Dieu! le bâton n'est pas un bâton de comédie, avez-vous entendu résonner la
chair, malgré le poil postiche? Aussi les yeux lui sortent maintenant de la tête, elle hurle plus
naturellement. Dans sa rage, elle étincelle tout entière, comme le fer qu'on bat.
 "Telles sont les moeurs conjugales de ces deux descendants d'Eve et
d'Adam, ces oeuvres de vos mains, ô mon Dieu! Cette femme est incontestablement
malheureuse, quoique après tout, peut-être, les jouissances titillantes de la gloire ne lui soient pas
inconnues. Il y a des malheurs plus irrémédiables, et sans
compensation. Mais dans le monde où elle a été jetée, elle n'a jamais pu croire que la femme méritât une autre destinée.
 "Maintenant, à nous deux, chère précieuse! A voir les enfers dont le monde est peuplé, que voulez-vous que je pense de votre joli enfer, vous qui ne reposez que sur des étoffes aussi douces que votre peau, qui ne mangez que de la viande cuite, et pour qui un domestique habile prend soin de découper les
morceaux?
 "Et que peuvent signifier pour moi tous ces petits soupirs qui gonflent votre poitrine parfumée, robuste coquette? Et toutes ces affectations apprises dans les livres, et cette infatigable mélancolie, faite pour inspirer au spectateur un tout autre sentiment que la pitié? En vérité, il me prend quelquefois envie de vous apprendre ce que c'est que le vrai
malheur.
 "A vous voir ainsi, ma belle délicate, les pieds dans la fange et les yeux tournés vaporeusement vers le ciel, comme pour lui demander un roi, on dirait vraisemblablement une jeune grenouille qui invoquerait l'idéal. Si vous méprisez le soliveau (ce que je suis maintenant, comme vous savez bien), gare la grue qui vous croquera, vous gobera et vous tuera à son
plaisir!
 "Tant poète que je sois, je ne suis pas aussi dupe que vous voudriez le croire, et si vous me fatiguez trop souvent de vos précieuses pleurnicheries, je vous traiterai en femme sauvage, ou le vous jetterai par la fenêtre, comme une bouteille vide."
           
          
          Δ La
          dona salvatge i la petita amant  "Veritablement, estimada, em fatigueu sense mesura i sense pietat;
          es diria, en escoltar-vos sospirar, que sofriu més que els
          espigolaires sexagenàries i que les velles captaires que arrepleguen
          crostes de pa a la porta de les tavernes.   "Si almenys els
          vostres sospirs expressaren el remordiment, us honrarieu; però
          tradueixen només la sacietat del benestar i l'acalparament del repòs.
          I a més, no deixeu d'expandir-vos amb paraules inútils: "Estimeu-molt!,
          ho necessite tant! Ara consoleu-me, ara acaroneu-me!" Mireu, vull
          intentar de guarir-vos; potser en trobarem el mitjà, per quatre
          quinzets, enmig d'una festa i sense anar molt lluny. "Considerem
          ben bé, us pregue, aquesta sòlida gàbia de ferro, darrere la qual
          s'agita, udolant com un condemnat, sotragant els barrots com un
          orangutan exasperat per l'exili. imitant, a la perfecció, adés els
          bots circulars del tigre, adés els balanceigs estúpids de l'ós
          blanc, aquest monstre perdut, la forma del qual imita bastant vagament
          la vostra.  "Aquest monstre és un dels animals que s'anomena
          generalment àngel meu!, és a dir, una dona. L'altre monstre,
          que crida eixordadorament, amb un bastó a la mà, és un marit. Ha
          encadenat la seua muller legítima com una bèstia, i la mostra als
          suburbis, els dies de fira, amb el permís, no cal dir-ho, dels
          magistrats.  "Poseu-hi esment! Veieu amb quina voracitat (potser
          no simulada) ella esgarra conills vius i l'aviram piulant que li
          llença el seu cornac. "Vinga, diu ell, no cal menjar-s'ho tot en
          un dia", i, dites tan assenyades paraules, li arranca cruelment
          la presa, les budells desenrotllats de la qual resten un instant
          enganxats en les dents de la bèstia feroç, de la dona, vull dir. "Vinga!, una bona bastonada per calmar-la!, puix que llança una
          terrible mirada de cobejança sobre l'aliment retirat. Gran Déu!, el
          bastó no és un bastó de comèdia, heu escoltat resonar la carn,
          malgrat el pèl postís? Així, ara els ulls li surten del cap, i ella
          udola més naturalment. En la seua ràbia, espurneja tota
          sencera, com el ferro que hom bat.  "Aquests són els costums
          conjugals d'aquests dos descendents d'Eva i d'Adam, aquestes obres de
          les vostres mans, oh Déu meu! Aquesta dona és inconstestablement
          malauarada, encara que després de tot, potser, els gaudis
          titil·lants de la glòria no li seran coneguts. Hi ha desgràcies
          més irremeiables, i sense compensació. Però en el món on ha estat
          llançada, mai no ha pogut creure que la dona meresquera un altre
          destí.  "Ara, entre tu i jo, preciosa meua! En veure els
          inferns que poblen el món, què voleu que pense del vostre bonic
          infren, vós que no feu sinó descansar sobre teles tan dolces com la
          vostra pell, que no mengeu sinço carn cuita, i per a qui un criat
          hàbil cura de tallar-ne els trossos?  "I què poden significar
          per a mi tots aquests petits sospirs que inflen el vostre pit perfumat,
          robusta coqueta? I totes aquestes afectacions apreses en els llibres,
          i aquesta infatigable malenconia, feta per inspirar a l'espectador un
          sentiment tot altre que la pietat? En veritat, a vegades desitge
          d'ensenyar-vos el que és l'autèntica desgràcia.  "En veure-us
          així, ma bella delicada, els peus dins el fang i els ulls girats
          vaporosament vers el cel, com per demanar-li un rei, us creurien,
          versemblantment, una jove granota que invocara l'ideal. Si menyspree
          el babau (cosa que jo sóc ara, com bé ho sabeu), compte amb la grua que
          us rosegarà, se us empassarà i us matarà quan li plaga!   "Per molt poeta que siga, no sóc tan ingenu com voldríeu creure-ho,
          i si em fatigueu massa sovint amb els vostres preciosos
          ploricons, us tractaré com una dona salvatge, o us llançaré
          per la finestra, com una ampolla buida." 
          
 [Traduccció d'Anna Montero i
          Vicent Alonso] 
          
          Δ La
          mujer salvaje y la queridita   "En
          verdad, querida, me molestáis sin tasa y sin compasión; diríase, al
          oíros suspirar, que padecéis más que las espigadoras sexagenaria y
          las viejas pordioseras que van recogiendo mendrugos de pan a las
          puertas de las tabernas. "Si vuestros suspiros expresaran
          siquiera remordimiento, algún honor os harían; pero no traducen sino
          la saciedad del bienestar y el agobio del descanso. Y, además, no
          cesáis de verteros en palabras inútiles: "¡Quiéreme! ¡Lo
          necesito tanto! ¡Consuélame por aquí, acaríciame por
          allá!" Mirad: voy a intentar curaros; quizá por dos sueldos
          encontremos el modo, en mitad de una fiesta y sin alejarnos mucho. "Contemplemos bien, os lo ruego, esta sólida jaula de hierro
          tras la cual se agita, aullando como un condenado, sacudiendo los
          barrotes como un orangután exasperado por el destierro, imitando a la
          perfección ya los brincos circulares del tigre, ya los estúpidos
          balanceos del oso blanco, ese monstruo hirsuto cuya forma imita asaz
          vagamente la vuestra.  "Ese monstruo es un animal de aquellos a
          quienes se suelen llamar "¡ángel mío!", es decir, una
          mujer. El monstruo aquél, el que grita a voz en cuello, con un
          garrote en la mano, es su marido. Ha encadenado a su mujer legítima
          como a un animal, y la va enseñando por las barriadas, los días de
          feria, con licencia de los magistrados; no faltaba más.  "¡Fijaos bien! Veis con qué veracidad -¡acaso no simulada!-
          destroza conejos vivos y volàtiles chillones, que su cornaca le
          arroja. "Vaya -dice éste-, no hay que comérselo todo en un
          día"; y tras las prudentes palabras le arranca cruelmente la
          presa, dejando un instante prendida la madeja de los desperdicios a
          los dientes de la bestia feroz, quiero decir de la mujer.  "¡Ea!,
          un palo para calmarla; porque está flechando con ojos terribles de
          codicia el alimento arrebatado. ¡Dios eterno! El garrote no es
          garrote de comedia. ¿Oísteis sonar la carne, a pesar de la
          pelambrera postiza? Por eso ahora se le saltan los ojos de la cabeza y
          aúlla muy naturalmente. En su rabia, centellea toda, como
          hierro en el yunque.  "¡Tales son las costumbres conyugales de
          estos dos descendientes de Eva y de Adán, obras de vuestras manos,
          Dios mío! Incontestablemente, desdichada es esta mujer, aunque, en
          último término, quizá los goces titilantes de la gloria no le sean
          desconocidos. desdichas más irremediables hay que no tienen
          compensación. Pero en el mundo adonde la arrojaron, nunca pudo ella
          pensar que una mujer mereciera otro destino.  "¡Hablemos ahora
          vos y yo, preciosa querida! A la vista de los infiernos que pueblan el
          mundo, ¿qué he de pensar yo de vuestro lindo infierno, si vos no
          descansáis más que sobre telas tan suaves como vuestra piel, y sólo
          coméis carnes cocidas, cuyos pedazos se cuida de trinchar un
          doméstico hábil?  "¿Y qué pueden significar para mí todos
          esos suspirillos que os hinchan el pecho perfumado, robusta coqueta?
          ¿Y todas esas afectaciones aprendidas en los libros, y esa
          infatigable melancolía, hecha para inspirar a los espectadores un
          sentimiento en todo distinto de la compasión? A la verdad, me entran
          ganas algunas veces de enseñaros lo que es la verdadera desdicha.  "Viéndoos así, hermosa delicada mía, con los pies en el fango,
          vueltos vaporosamente los ojos al cielo, como para pedirle rey, se os
          tomará con verosimilitud por una rana joven invocando al ideal. Si
          despreciáis la viga -lo que yo soy ahora, como sabéis-, cuidado con
          la grúa que ha de mascaros, tragaros y mataros a su gusto.  "Por poeta que sea, no soy tan cándido como quisierais creer, y
          si harto a menudo me cansáis con vuestros primorosos lloriqueos, he
          de trataros como a mujer salvaje, o arrojaros por la ventana
          como botella vacía." 
           [Traduccció d'Enrique
          Díez-Canedo] 
          
          Δ 
        
        A muller salvaxe e maila amante  Verdadeiramente, querida, cánsasme sen 
        mesura nin compaixón; diríase, oíndote salaiar, que sofres máis cás 
        espigadoras sesaxenarias e cas vellas esmoleiras que recollen codelos de 
        pan ás portas das tabernas. Se cando menos os teus salaios 
        expresasen remordemento, habíante honrar en algo; pero non traducen máis 
        cá enchente do benestar e mailo abafo do repouso. E mais non paras de 
        romper en palabras inútiles: "¡Quéreme moito! ¡Precísote tanto! ¡Consólame 
        por aquí!, ¡acaríñame por alá!". Mira, intentarei curarte; ó mellor 
        atopámo-lo xeito, por catros patacóns, no medio dunha festa, e sen ir 
        moi lonxe. Consideremos ben, atende, esta sólida 
        gaiola de ferro trala que se axita, ouveando coma un condenado, 
        sacudindo os barrotes coma un orangután exasperado polo desterro, 
        imitando, á perfección, sexa os brincos circulares do tigre, sexan os 
        estúpidos arrandeos do oso polar, ese monstro peludo con forma que imita 
        vagamente á túa. Este monstro é un destes animais ós 
        que se adoita chamar ¡meu anxiño!, é dicir, unha muller. O outro 
        monstro, o que chía a berros, caxato en man, é un marido. Encadeou a 
        muller lexítima como a unha besta, e exhíbea polas barriadas, os días de 
        feira, co permiso dos maxistrados, claro está. ¡Fíxate ben! ¿Ves con que voracidade 
        (¡quizais non simulada!) esgaza coellos vivos e aves cacarexantes que a 
        súa cornaca lle bota? "¡Veña, di el, non hai que comelo todo 
        nun día!" e, logo destas sabias palabras, arríncalle cruelmente a presa, 
        da que as tripas soltas quedan penduradas un instante entre as queixadas 
        da besta feroz, da muller, quero dicir. "¡Veña, unha boa labazada para calmala!", 
        porque bota terribles olladas de cobiza sobre o alimento que lle 
        retiraron. ¡Meu Deus!, ¡se o caxato non é de broma!, ¿oíches resoa-la 
        carne, malia o pelo postizo? Por iso, agora sáenlle os ollos das 
        órbitas, e ouvea con máis naturalidade. Na súa rabia, toda ela 
        bota chispas, coma o ferro batido. Tales son os costumes conxugais destes 
        dous descendentes de Adán e Eva, estas obras das vosas mans, ¡oh, meu 
        Señor! Esta muller é desde logo desgraciada, aínda que ó cabo, pode ser 
        que os excitantes gozos da gloria non lle sexan de todo descoñecidos. 
        Hai desgracias máis irremediables, e sen compensación. Pero nese mundo ó 
        que foi guindada, non puido crer nunca que a muller merecese outro 
        destino. Agora, nó-los dous, ¡preciosa querida! 
        Ó ve-los infernos que poboan o mundo, ¿que queres que pense do teu lindo 
        inferno, se non fas máis que descansar sobre tecidos tan finos coma a 
        túa propia pel, se non comes máis que carne cociñada, se tes un 
        habelencioso criado para cortarcha en pedaciños? ¿Que van significar para min tódolos 
        salaíños que che inchan o peito perfumado, rexa presumida? ¿E todas esas 
        mexericadas aprendidas nos libros, e esa melancolía incansable, feita 
        para inspirar ó espectador sentimentos ben distintos da compaixón? De 
        certo, por veces éntranme ganas de ensinarche o que é a verdadeira 
        desgracia. Véndote así, delicada beleza, os pés 
        na lama e os ollos vaporosamente tornados cara ó ceo, como para lle 
        pedir un rei, pareces unha ranciña a invoca-lo ideal. Se despréza-lo 
        babiolo (o que eu son agora, como ben sabes), ¡coidado coa grúa que te 
        ha comer, papar e matar cando lle apeteza! Por moi poeta que eu sexa, non son tan 
        inocente como che gustaría crer, e se me cansas demasiadas veces coas 
        túas choromicadas preciosistas, heite tratar como a unha 
        muller salvaxe, ou bótote pola fiestra, como botella baleira. 
        
        [Versión galega de Xela Arias]
          
          Δ |  |