Arrogància

Jo sóc l'home que esperaves.

La meua carn
és com el dibuix que amaguen les ratlles
fosques en la pell del tigre,
un sotrac entre els llençols
encara secs de l'alba,
una navalla de foc
sota el coixí, a punt d'obrir-se,
com les comportes del riu que es trenca,
l'estela d'una sorpresa emocionada.

Només jo
entenc un silenci sense ocells,
l'alta maregassa sense aigua,
l'eternitat solar d'un dia sense hores,
la casa d'estiu que no tindrà mai portes,

només jo sé
el tacte sòlid de la llum,
l'embat d'acer del sexe,
el so del vent que escampa
tot rastre de boira en la pell.

Cap home
t'ha conegut com jo.
Ningú pot saber
la infinita ànsia del sol
per ser música adormida als teus braços,
ni la transparència marina del vidre:
puresa perfecta en les pupil·les.

Ningú et podrà conèixer tant. 

Només jo.
Sí –com pot ser que encara no ho sàpies?
Jo sóc l’home que esperaves.

[Ramon Guillem, Celebració de la mirada, Eliseu Climent, editor, 2005]