Oh, per fi...

Sóc una funambulista d'espectacle,

passo la maroma i el buit no em fa cap por.

Salto els cavalls en corba amb precisió admirable,

m'enfilo als cables per buscar el trapezi

que em portarà als dos móns, esquerra i dreta.

Em tallaran pel mig a la caixa xinesa amb laca roja,

i un tigre vell se'm beurà tot l'alè;

faré ballar deu cercles amb els braços prims

i un plat de porcellana a cada peu.

Vesteixo lluentons, seda vermella i verda,

i porto diademes amb brillants, maragdes i robins.

¡Guaiteu-lo i admireu!, surt l'elefant, majestuós,

que fa somoure el terra amb el seu pes atroç;

llavors em deixo caure expressament, un ràpid pas en fals,

m'aixafa i em rebenta. I si algú crida, ja no el sento.

Vet aquí el repòs: jo hauré pujat lleugera on ni el trapezi cal.

 [Olga Xirinacs, La taronja a Terra, 2011]