| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |

 

 

 

 

[Elies Barberà]

 

Càntic de Dionís
Cançó de bressol

 

 
Càntic de Dionís
Sí, sóc rebrot de Zeus,
perque ho sabeu, amiga: fill del celest més alt.
I de la blanca Sèmele, viatgera noctàmbula,
la d'invisibles cames, la que us governa el son.
Sóc doblement nascut. Nascut de mare i pare.
Sí, sóc rebrot de Zeus. I de la blanca Sèmele.
I encara més vegades vaig arribar a nàixer,
i encara dels meus trossos vaig arribar a nàixer,
dels meus trossos candents, car fui esquarterat
pels infernals Titans que em devoraven cru
i un magraner floria de la terra regada
per dolls divins de sang, per rius divins de sang.
És calenta i vermella la meua sang, amiga.
És calenta i vermella la meua voluntat.
Sí, magraners nasqueren i encara en floreixen:
ofrenes de la terra per al déu de l'atzar.
I encara de les goles més fosques dels Titans
vaig arribar a nàixer, com qui torna del son.
No es fàcil debel·lar la mort tantes vegades.
Tantes voltes,
tantes morts...

Bon germanastre sóc del destre i bell Apol·lo,
d'Apol·lo el resplendent, el de rostre seré,
el de les formes belles, el dels ulls més calmosos.
Bon germanastre sóc del benvolgut Apol·lo,
el déu tranquil blau cel.
Pero jo...
el lleig xiquet cornut, tot coronat de serps,
banyut nen paorós del bosc, amiga, fiu.

La benvolguda Rea em regalà a les nimfes,
les meues dides d'aigua i d'aire sinuós.
Les nimfes d'Helicó mil coses m'ensenyaven.
Recorde el tast del nèctar. Recorde el tast del pol·len
als llavis de nadó. La mel, la llet, l'arrop:
els aliments silvestres com papallones dolces
voleiant-me en els llavis.
Va ser a Nisa a on el nou xarop dels homes
dels dits regalimava. El seu xarop i el meu:
les llàgrimes de Bacus, el sutge del raïm.
-El vi d'aquestes nits i el vi de tota nit.
El vi d'aquesta taula i el vi de tota taula.-
Al mont de Nisa fou on oferia el vi
i encara sóc per ço de tothom memorat.

Ja ben adult, amiga,
em va acceptar de fill Hera, la malcasada.
No li degué agradar el meu aspecte bàrbar.
No li degué agradar la meua sang llunàtica
i aquella innoble mare el més terrible càstig
envia contra mi: les serps de la follia.
Pero totes les màscares les vaig aprendre quan
visquí a la vora dels penya-segats del seny
com un funambulista sobre el fil de la nit.

El benvolgut Silé, sofert company i mestre,
i els sàtirs i les mènades arreu m'acompanyaven.
I tots plegats lluitavem, exèrcit invencible,
ferotge com els llops indòmits de la serra.
I amb bàculs llargaruts d'avet impetuós
i d'heura exuberant els homes combatíem,
silvestres i feliços tal com nosaltres érem.

He visitat l'Egipte i he viatjat a I'Índia.
I el meu exèrcit va sotmetre aquells bells pobles.
Les seues ribes han florit de vinyes verdes,
daurades per la llum, vetlades per la Lluna;
les vinyes verdes de les branques retorçudes:
les nerviüdes fiaos de Mare Gea naixen.
I uns altres mil camins jo vaig conèixer quan
vivia al cor dels boscos ombrívols del desig:
el pel de la pantera, la rialla del tigre,
la pata de la mona, la ganyota del llop,
les banyes de la cabra, les plomes del falcó.
I jo he envaït les terres de Tràcia i Beòcia
i he aixafat reials homes i consciències.
Com un esperitat me n'he rigut de gana.
I no hi ha cap edoni que recorde Licurg.
Ni ja els tebans memoren el descregut Penteu.

I vaig seguir fent via per les sagrades costes.
I per les illes braves de la sedosa Egea.
I ja sabeu, amiga, aquest famós succés
dels ignorants pirates, els pobres miserables!
Pero els agrairé etemament el rumb
de la nau fabulosa que m'ha guiat fins a
les argentades platges de Naxos, vostra pàtria.
Fins a les vostres valls. Fins a la vostra llar.
I fins a Vós, amiga, altíssima Ariadna.
I ja em pregunte si no he nascut per vós.
Tres voltes sóc nascut per Vós tan sols, amiga.
I ja em pregunte si la voluntat de viure
era tan forta per aquest desig de Vós.
I ja em pregunte si no he enfollit per no
tastar en aquells temps la pau i el iel jaç que sou.
I ja em pregunte si no he voltat pel món
amb l'ànim exaltat per arribar a Vós:
final del meu viatge, refugi dels amors.
I a la fi que em contemple a dins dels vostres ulls
i sóc només si sóc al mar dels vostres ulls
puc comprendre per fi que aquesta absurda vida,
que aquesta vida erràtica sols pot haver estat
un llarg cordell de sang que ja em lligava a Vós.

     [Mata-rates (i altres vicis), Eliseu Climent, editor, València 2003]

 

Cançó de bressol

la iaia era coixeta
(diria que de cama esquerra)
per una malaltia estranya
que va patir de joveneta.
mentre el iaio servia en guerra
de muler al front de Granada.
sense anestèsies li obri
el genoll el cirurgià;
unes gomes l’hi va sargir
a torna de tendons boixats.
la iaia dugué de per vida
la genollera baix la mitja.

recorde la fresqueta
de la casa del corralot
del carrer de sant Pere,
número 39:
recorde el patit de fora
atapeït d’àmfores òrfenes,
d’esparsos testets de falguera
i d’altres plantes prehistòriques.
i trobe de colp la fresqueta
-entrar a casa, batre portes-
i l’espera dels balancins
de fusta i vímet i aire.
per la planta de baix
senyorejaven dos comares:
la besàvia Conxa
i la tia Nievetes
(la mares i germana del iaio),
dos mustèlides negres.
recorde el patiet de dins:
bigues de melons germinaven
- Terra de Meravelles,
País de Xauxa, a tu m’aclame!-
la font rajant a doll; borbolls
del ritme a la pica de marbre.
ben endolcides d’oli
les llegonetes descansaven.
tosc i recloc hi ha l’excusat:
al ganxo, tires de diari
i la tapa de fustes
sobre el granit rosaci;
gola de llop redona
el forat sense fi!
recorde el corralot,
antre de terra humit
i l’haca i el matxo, afamats
(mitges parts de Centaure)
aplicats a un festí d’alfals,
palla civada i carabasses.
dins l’obagor, engarjolats
els ulls espantat dels conills.
badalla la portella,
fa de llum un somrís:
«mostela no m’enganyaràs;
cametes, anem’on d’ací!»
enfile escala amunt
seguint el pas dels gats;
fars de tigre menut,
els ulls hexagonals.
tota de pols i andròmines
recorde la pallissa:
gerres, gibrells, cistells,
botigues de terrissa,
a la paret
ocre i leprosa
l’aladre vell
urpa terrosa
ossam de fusta,
garbes d’herba
de cendra encesa,
palmes de Cuba,
de Filipines
llibres desfent-se
quasi invisibles,
plomes de Tebes
mobles artrítics
romes antigues
càntirs fenicis...
recorde al menjador
la tauleta central
(baix les faldes, copa de brases).
del carrer Fumeral
s’esgolava una llum farina,
la cortina, un sedàs.
sobre una altra tauleta
minsa, granera en mà
un sant Martí de Porres
amb hàbit rosegat.
- llar o palau
cova fumada
foc de família
cendra passada:
la cuineta a l’esquerra
i a la dreta, la cambra
del centaure Quiró
i de la nimfa blanca:
litúrgica i constant,
la foscoreta càlida
- trespol humil
volta suau
ventre de nau
temple sublim -.
i al fons, l’altar del llit,
potaprim com girafa.

per l’embut amunt de l’escala
rusc silent cada estança
dels oncles, jovens, i la tia
Amparito, fadrina,
cabellera de flama
de tan polida i clara.
cada racó de casa
era adobat de vida.
recorde el graner i l’andana:
daurat el sòl
els grans de dacsa
com el tresor
de joies índies
d’Alí Babà.
i els galliner i les gallines,
i el pinso rogenc, escampat:
« hui no ha post l’americaneta »
cofins, almuds i una gaveta.
de calç els escalons
rotundes carabasses
pepites de meló
en draps de fil secant-se.
llisca el terrat en pendent,
el colomer, com un barrer.
i el Terrassa Alameda,
vespres d’estiu:
des d’allà dalt
véem Bruce Lee
o una guerra,
de Sandokan
de Rin Tin Tin
o de romans
de Fu Manxú
o de Kung Fu
o de terror
l’oncle Rafel
i un servidor.

vesprades de dissabte
vetlats a la fresqueta
bressats al balancí
d’un modernisme tosc
la iaia Lola i jo
féem la becadeta.
vesprades de dissabte
la son em diu que sí
la iaia cantusseja:
« ah, nona xitxet
ha caigut un baquet
s’ha trencat la cameta
no pot caminar,
ha quedat coixet ».


                                                    [Aixàtiva, Aixàtiva,  Bromera]







| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |