Book One
Chapter I

I

"This is how, one sunrise, we cut down them canoes."
Philoctete smiles for the tourists, who try taking
his soul with their cameras. "Once wind bring the news

to the laurier-cannelles, their leaves start shaking
the minute the axe of sunlight hit the cedars,
because they could see the axes in our own eyes.

Wind lift the ferns. They sound like the sea that feed us
fishermen all our life, and the ferns nodded 'Yes,
the trees have to die.' So, fists jam in our jacket,

cause the heights was cold and our breath making feathers
like the mist, we pass the rum. Whe it came back, it
give us the spirit to turn into murderers.

I lift up the axe and pray for strength in my hands
to wound the first cedar. Dew was filling my eyes,
but I fire one more with rum. Then we advance."

For some extra silver, under a sea-almond,
he shows them a scar made by a rusted anchor,
rolling one trouser-leg up with the rising moan

of a conch. It has puckered like the corolla
o a sea-urchin. He does not explain its cure.
"It have some things" -he smiles- "worth more than a dollar."

He has left it to a garrulous waterfall
to pour out his secret down La Sorcière, since
the tall laurels fell, for the ground-dove's mating call

to pass on its note to the blue, tacit mountains
whose talkative brooks, carrying it to the sea,
turn into idle polls where the clear minnows shoot

and an egret stalks the reeds with one rusted cry
as it stabs and stabs the mud with one lifting foot.
Then silence is sawn in half by a dragonfly

as cels sign their names along the clear bottom-sand,
when the sunrise brightens the river's memory
and waves of huge ferns are nodding to the sea's sound.

Although smoke forgets the earth from which it ascends,
and nettles guard the holes where the laurels were killed,
an iguana hears the axes, clouding each lens

over its lost name, when the hunched island was called
"Iounalao", "Where the iguana is found."
But, taking its own time, the iguana will scale

the rigging of vines in a year, its dewlap fanned,
its elbows akimbo, its deliberate tail
moving with the island. The slit pods of its eyes

ripened in a pause that lasted for centuries,
that rose with the Aruacs' smoke till a new race
unknown to the lizard stood measuring the trees.

These were their pillars that fell, leaving a blue space
for a sibgle God where the old gods stood before.
The first god was a gommier. The generator

began with a hine, and a shark, with sidewise jaw,
sent the chips flying like mackerel over water
into trembling weeds. Now they cut off the saw,

still hot and shaking, to examine the wound it
hat made. They scraped off its gangrenous moss, then ripped
the wound clear of the net of vines that still bound it

to this earth, and nodded. The generator whipped
back to its work, and the chips flew much faster as
the shark's teeth gnawed evenly. They covered their eyes

from splintering nest. Now, over the pastures
of bananas, the island lifted its horns. Sunrise
trickled down its valleys, blood splashed on the cedars,

and the grove flooded with the light of sacrifice.
A gommier was cracking. It leaves an enormous
tarpaulin with the ridgepole gone. The creaking sound

made the fishermen leap back as the angling mast
leant slowly towards the troughs of ferns; then the ground
shuddered under the feet in waves, then tne waves passed.

                                                                                                                  [Derek Walcott, Omeros]

 

[Llibre Primer / Capítol I / I / "I és així com, un matí, els vam tallar les canoes." / Filoctet somriu per als turistes, que intenten furtar-li / l'ànima amb les càmeres. "Quan el vent porta les notícies // als laurier-cannelles, les fulles comencen a tremolar / en el moment que la destral de sol colpeja els cedres, / perquè podien veure les destrals als nostres ulls. // El vent alça les falgueres. Sonen com la mar que ens nodreix / als pescadors de tota la vida, i les falgueres assenteixen 'Sí, / els arbres han de morir'. Així, els punys clavats a la jaqueta, //`perquè allà dalt feia fred, i amb l'alè que feia ones / com la boira, vam compartir el rom. En pujar-se'ns, / ens va donar l'esperit per fer-nos assassins. // Vaig alçar l'aixa i vaig pregar per tindre força a les mans / per ferir el primer cedre. La rosada m'omplia els ulls / però jo m'empasse un altre rom blanc. Després avancem." // Per un poc més de plata, sota un ametller de la mar, / els mostra una cicatriu feta per una àncora rovellada, / arromangant-se un camal del panataló amb el gemec creixent // d'un caragol marí. S'ha tavellat com la corol·la / d'una garota. No explica com se li va curar. / "Té algunes coses" -somriu- "que valen més d'un dòlar". // Ho deixa perquè siga una verbosa cascada / la que vesse el seu secret per La Sorcière, des que / van caure els alts llorers, que el cant d'unió del colom // passe la nota a les blaves muntanyes tàcites / de rierols verbosos, que en portar-la a la mar, / es convertesquen en basses mandroses on els peixets fugen / i un agró sotja les canyes ab un crit de rovell / mentre punxa i trepitja el fang amb una pota alçada. / Llavors una libèl·lula serra el silenci perla meitat // mentre les anguiles signen els seus noms al fons de l'arena clara / quan l'alba encén la memòria del riu / i les ones de les enormes falgueres saluden el soroll de la mar. // Encara que el fum oblide la terra d'on ascendeix, / i les ortigues amaguen els clots on els llorers van morir, / una iguana sent les destrals, nuvolant cada ullada // sobre el seu nom perdut, quan l'illa geperuda es deia / "Iounalao", "Allà on es troba la iguana", / Mes, anant a poc a poc, la iguana grimparà / la xàrcia de l'enfiladisa en un any, la papada ventada, /els colzes al darrere, la cua deliberada / movent-se amb l'illa. Les tavelles tallades dels ulls // madurades en una pausa que va durar segles, / que s'enlairà amb el fum dels arauacs fins que una raça nova / desconeguda per al fardatxo s'alçà amidant els arbres. // Aquests eren els pilars que van caure, deixant un espai blau / per a un sol Déu on els antics déus hi van ser una volta. / El primer déu era un gommier. El motor // s'encengué amb un guinyol, i un tauró, amb un queix lateral / va fer volar estelles com el verat sobre el aigua / fins a la brossa que tremolava. Ara apaguen la serra // encara calenta i oscil·lant,per examinar la ferida / que havia fet. Van fregar la molsa esfacelada, després lliuren / la ferida de la xarxa d'enfiladisses que encara la nugaven // a la terra, i van assentir. El motor gemegà / de volta al treball, i les estelles van volar més ràpid / quan les dents del tauró es van clavar rítmiques. Es cobrien els ulls // del cau d'esquerdes. Ara, sobre les pastures / de bananes, l'illa alçava les banyes. L'alba / plorava per les valls, la sang tacava els cedres, // i l'arbreda vessava amb la llum del sacrifici, / un gommier cruixia. Les seues fulles un enorme / encerat sense biga carenera. El so grinyolant // féu que els pescadors se n'apartassen mentre el masteler angulat / s'inclinava a poc a poc cap els clots de le falgueres; llavors la terra / es va estremir sota els peus, en onades; després les ones passaren.] (Versió de Ferran Estellés, Derek Walkott. Omeros. Edicions Alfons el Magnànim-IVEI. València. 1993)

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |