Fotografia: Joan Navarro
Caroline Hartge
und die flammen die es niederbrennen bin ich
& ich bin
was man nocht verliert
weil man es mit sich führt
meine füβe sind meine einzige last
ich bin ein stein der in der erde liegt
ich bin die heiserschreie der elster
und ihr schwanken im höchsten zweig bin ich
& ich bin
ein könig der blickt zu niemandem auf
und ich sieht auf keinen herab
alle sind könige
ich bin ein stein der in der erde liegt
ich bin die neigung der u-bahn in der letzten kurve
und das sprühende kreischen der räder bin ich
& ich bin
der einzige ruhende halt
der verschlossene türen nicht leugnet
ich rüttle nicht gitter noch gatter
ich bin ein stein der in der erde liegt
ich bin zwei junge graue tigerkatzen
und der ball aus silberfolie bin ich den ihre tatzen treiben
& ich bin
das gräusch von tatzen über ball und roten ziegelboden
leiser als atem
und schneller vorbei
ich bin ein stein der in der erde liegt
wir haben immer bei den bäumen gelebt
und es lebten die bäume bei uns
wir gingen des tags durch das dorf
wie wir nachts auf seinen matten schliefen:
unbeschuht
und der bast verrotender zweige
war kühl und weich unter unsren sohlen
kühl und weich; die steine spürten wir nicht
wir waren kleiner und lebten nahe am wasser
wir winkten unseren freunden am anderen ufer
und unsere freunde winkten zurück
wir hatten unsere körper
ohne jemals unrein zu sein.
die worte unserer sprache
klingen hier barbarisch (so nennen sie es wohl)
und will niemand sie verstehen
ihre gesichter so ehern und untrösltlich
ihre feste ohne lust ihre körper ohne blut
nie siehst du hier jemanden beten
mir scheint auch sie hassen die bäume
weil sie gröβer sind und anders leben
die stimmen der freunde aus dem TE-LE-FON
aber man sieht einander nicht winken noch lächeln
und vögel habe ich hier noch kein einziges mal gehört
nichts ist gleich geblieben
noch nicht einmal der mond
uns war er eine scheibe aus reifem kürbis gelb und fett
hier ist er nur die bleiche schuppe eines verendeten fisches
mit einem schaff wasser in die gosse gespült
ein schmutz am himmel
Caroline Hartge wurde 1966 in Hannover geboren und lebt und arbeitet in Garbsen. Sie hat die Gedichtbände Totem (1996), Asche (2001), Schilf & Requiem für Elise Cowen (2005) und Wilde Brombeeren (2008) veröffentlicht.
y soy las llamas que la consumen
& soy
lo que no se pierde
pues se lleva consigo
mis pies son mi única carga
soy una piedra bajo la tierra
Soy el graznido de la urraca
y su balanceo en la rama más alta
& soy
un rey que no mira con admiración
ni con desdén
todos son reyes
soy una piedra bajo la tierra
soy la inclinación del metro en la última curva
y soy el chispeante canto de las ruedas
& soy
la única parada que descansa
que no niega puertas cerradas
no sacudo reja ni verja
soy una piedra bajo la tierra
soy dos gatos atigrados, jóvenes y grises
y la bola de papel de plata que sus zarpas empujan
& soy
el ruido de sus zarpas sobre la bola y las baldosas rojas
más silencioso que el aliento
y que más rápido se va
soy una piedra bajo la tierra
siempre hemos vivido junto a los árboles
y los árboles lo vivían junto a nosotros
de día recorríamos el pueblo
tal y como de noche dormíamos sobre sus esteras:
descalzos
y la rafia de ramas podridas
era fría y mullida bajo nuestros pies
fría y mullida; las piedras no las sentíamos
éramos más pequeños y vivíamos cerca del agua
hacíamos señas a nuestros amigos de la otra orilla
y nuestros amigos respondían con las suyas
teníamos nuestros cuerpos
que no eran nunca impuros
las palabras de nuestra lengua
aquí suenan bárbaras (así las llaman quizás)
y nadie quiere entenderlas
sus rostros tan férreos y desconsolados
sus fiestas sin diversión sus cuerpos sin sangre
aquí no ves rezar a nadie
creo también que odian a los árboles
porque son más grandes y viven de modo diferente
las voces de los amigos al TE-LÉ-FO-NO
pero no se les ve haciéndose señas ni sonreír
y a los pájaros no les he oído aquí ni una sola vez
nada ha permanecido igual
ni siquiera la luna
para nosotros era la rodaja de una calabaza madura amarilla y grasienta
aquí es sólo la pálida escama de un pez moribundo
enjuagado en el arroyo de la calle con un barreño de agua
una mancha en el cielo
Caroline Hartge nace en Hannover en 1966. Vive y trabaja en Garbsen. Ha publicado los libros de poesía Totem (1996), Asche (2001), Schilf & Requiem für Elise Cowen (2005) y Wilde Brombeeren (2008).
[Traducción de Glòria Llorens Devesa]
i sóc les flames que la cremen del tot
& sóc
allò que no es perd
perquè es duu amb un mateix
els meus peus són el meu únic llast
sóc una pedra sota la terra
sóc el crit ronc de la garsa
i el seu balanceig en la branca més alta
& sóc
un rei que no mira ningú amb veneració
ni amb menyspreu
tots són reis
sóc una pedra sota la terra
sóc la inclinació del metro en la última corba
i sóc el grinyol espurnejant de les rodes
& sóc
l’única parada que descansa
que no nega portes tancades
no sacsege reixes ni enreixats
sóc una pedra sota la terra
sóc dos gats tigrats joves i grisos
i sóc la bola de paper de plata que les seues grapes empenyen
& sóc
el soroll de les grapes sobre la bola i els cairons rojos
més baixet que l’alè
i que més ràpid se'n va
sóc una pedra sota la terra
sempre hem viscut a la vora dels arbres
i els arbres ho vivien a la nostra vora
de dia recorríem el poble
tal com de nit dormíem sobre les seues estores:
descalços
i la ràfia de rames podrides
era freda i tova sota els nostres peus
freda i tova; no notàvem les pedres
érem més petits i vivíem prop de l’aigua
fèiem senyals als nostres amics de l’altra vora
i els nostres amics en els retornaven
teníem els nostres cossos
que no eren mai impurs.
les paraules de la nostra llengua
sonen ací bàrbares (així les anomenen probablement)
i ningú no vol entendre-les
els seus rostres tan durs i desconsolats
les seues festes desganades els seus cossos sense sang
mai veus ací resar a ningú
em sembla també que odien els arbres
perquè són més grans i viuen d’altra manera
les veus dels amics al TE-LÈ-FON
però no se’ls veu fer-se senyals ni somriure
i ací no he escoltat els ocells ni una sola vegada
res no ha restat igual
ni tan sols la lluna
per a nosaltres era una tallada de carbassa assaonada groga i greixosa
ací és sols la pàl·lida escata d’un peix moribund
esbandit a la calçada del carrer amb un cubell d’aigua
una taca al cel
Caroline Hartge naix a Hannover el 1966. Viu i treballa a Garbsen. Ha publicat els llibres de poesia Totem (1996), Asche (2001), Schilf & Requiem für Elise Cowen (2005) i Wilde Brombeeren (2008).
[Traducció de Joan Navarro]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |